Roberto Tierz: “Cada cop veig més crispada la gent”

Roberto Tierz creu que avui és molt més difícil programar música
a les sales perquè els gustos de la gent estan molt més barrejats.

Roberto Tierz comanda el Sidecar de la plaça Reial des de la inauguració, el 1983. El seu recinte compleix 30 anys, fet que el converteix en una de les sales de concerts deganes de Barcelona. Amb 54 anys, Tierz és del reduït nombre d’empresaris nocturns que ha vist canviar la ciutat davant dels escenaris.

Pregunta. Ha canviat molt el públic aquestes tres dècades?

Resposta. Avui té més oferta, diversifica els seus gustos i es donen barreges estranyes. Abans, un rocker o un modtenien gustos més previsibles. Però un canvi cabdal és que veig la gent més crispada, veig conductes que no m’agraden, més tensió.


P. Treballar de porter avui dia deu ser complicat.

R. I tant! És molt complicat perquè la gent sap que no poden resoldre les disputes a cops, amb violència. És lógic, és clar, però llavors veus gent que puja de to perquè la resposta del porter ha de ser molt prudent. El personal ha d’anar amb molt de compte i aguantar molt, repeteixo: es veu més crispació a l’ambient.

P. I els gustos del públic estan més barrejats?

R. Abans es feia servir el concepte de tribu, que es referia a punks, rockers, mods... i ara la idea de tribu no serveix, perquè tot està molt més barrejat, excepte potser el hip-hop. Abans pertànyer a un d’aquests grups representava una manera de comportar-se, de sentir i de viure, i ara tot és molt més barrejat, gràcies a la xarxa. Les influències es multipliquen. Em passa amb la meva filla, que no escolta discos, escolta cançons i guarda la que li agrada. Li pot agradar des d’una peça rockera a un hit per a adolescents. Té 14 anys. La música ha perdut part de les seves significacions. Abans, si a un li agradava el rock i coneixia a un altre rocker, ja el considerava un dels seus, s’entendrien segur, convençuts que pensaven el mateix. Ara, els punts de diferència són si ets d’Apple o de Microsoft. La bandereta que ensenyes per identificar-te ha canviat.

P. Llavors, programar avui...

R. Doncs és molt més complicat. Hi ha molta més oferta, i diversa, i és difícil encertar el poder de convocatòria dels artistes. Als inicis dels vuitanta tots érem en tots els concerts, eren els mateixos, hi havia poca oferta. Ara no és així.

P. Està equilibrada l’oferta amb la demanda?

R. Crec que no, a Barcelona hi ha més oferta que demanda. Abans es deia que no hi havia sales, ni grups, i ara hi ha de tot menys públic. He fet proves, he programat grups de manera gratuïta i no han vingut més clients que quan posava preu a taquilla. Aquella curiositat del “vaig i miro què fan mentre prenc una copa” ja no existeix.

P. A què ho atribueix?

R. A l’educació i a una perspectiva errònia des del sector, que té unes expectatives que no es corresponen amb la realitat: igual no hi ha tanta gent a qui interessi la música en directe per consumir-la com una companyia, com quelcom que forma part de la sala, com un fons mentre prens copes… Tot això al marge dels festivals, que són una revetlla molt xula a la qual assisteixo cada any, però són una altra cosa.

P. Què pensa dels concerts domèstics, en domicilis particulars?

R. Tot i que els empresaris els miren amb hostilitat, crec que són el que al cap d’un temps fa que es generi afició. Aquestes coses generen mercat. El que és important és que la gent també cregui que s’ha de pagar per la música en directe. Crec que tot suma per fer públic. Veig altres ciutats d’Europa, tipus Berlín, on la legislació no es tan estricta i estan fent coses molt adients. He vist concerts en botigues de souvenirs. Ho fas aquí i la tens muntada. En aquest sentit, hi ha països europeus que han anat deslegislant. Amb cada canvi polític es legisla sobre el que ja està legislat i arriba un moment que tens tantes coses per complir que és un problema. Em passo la vida mirant si compleixo totes les normatives, el meu gestor està a l’aguait i tenim requeriments que són ridículs, però que has de complir per llei tot i que saps que es tracta de tonteries.

P. I també és semblant la música que punxen a la sala?

R. Hi ha dies que s’assemblen molt a fa 20 anys, i persones que tenen la mateixa pinta.

P. Però atesa la situació de la sala, un imagina que tindran molts estrangers entre el públic.

R. No tants, un 25% de l’assistència en un context de sales i locals que poden arribar a més d’un 90%. Per nosaltres representa un orgull que la gent de Barcelona sigui el gruix de la clientela.

P. Quin percentatge de guanys hi ha entre barra i taquilla?

R. Barres, un 90%; taquilles, 10%. Si Sidecar fos un teatre que tanqués un cop acabada la funció, fa anys que no hauríem tornat a obrir. Les sales, principalment les petites, vivim de les barres, com els cines de les crispetes.